Top 2012

2012. Les millors sèries

Carrie Mathison, Don Draper, Walter White, Liz Lemon, Hannah Horvath o Jeff Winger són noms que, pels serièfils de pro, ja formen part de la família. Els amants de les sèries sabem que Bin Laden no fou ningú al costat d’Abu Nazir, que el capo de la droga a Nou Mèxic respon al nom de Heisenberg, que les nits de festa boja a Nova York poden acabar molt malament si vas de crack fins les orelles, que un dreamatorium és molt més que una habitació buida, que els manicomis dels anys seixanta eren tota una festa de fenòmens paranormals o que les presons poden ser útils com a refugis antizombis. Amb suor i moltes llàgrimes, finalment hem aconseguit formular un top 10 amb el que considerem que ha estat el bo i millor del 2012 en el terreny de la ficció televisiva. Hi ha moltes injustícies, sí. Sèries que no hi són. Sèries que lamentablement s’han quedat fora del top. Sèries que ni tan sols hem pogut arribar a veure. Però entre tot el que hem visionat aquest darrer any (que ja us podem dir que el material ha estat molt abundant) aquestes són les sèries que creiem que mereixen figurar en les deu posicions d’honor.

1. "GIRLS" (1a temp)
Lena Dunham / HBO

Seguint els passos de “Breaking Bad” i “Community” (les millors sèries el 2010 i el 2011, respectivament), la primera temporada de “Girls” mereix obrir el rànquing de 2012 com el fenomen televisiu més estimulant d’aquest darrer any, per diversos motius. Centrada en la vida de quatre noies en la vintena a la ciutat de Nova York, la sèrie de Lena Dunham (creadora, protagonista, directora, guionista i productora, amb només 26 anys) utilitza el realisme satíric per mirar amb molta autocrítica l’actual vida juvenil urbana. Pel seu embolcall, “Girls” sembla el que no és, però un cop vist el seu capítol pilot, un dels més exemplars de la història recent de l’HBO, veiem com el seu missatge va molt més enllà. Aquesta és una sèrie que ens parla del fracàs, de les pors, de la maduresa, de les dificultats econòmiques, dels treballs precaris, de la nostra vida sexual, sentimental i cultural. És una comèdia que funciona com a drama, i un drama que funciona com a comèdia. Amb la figura de Judd Apatow com un dels seus productors, la sèrie és escatològica quan ho vol ser (la pluja daurada a la dutxa és des de ja un dels grans moments televisius del 2012), explícita (l’afició de Lena Dunham a ensenyar-ho tot), autoparòdica (la protagonista, com la sèrie, pretén ser al menys una veu d’una generació), profunda (el meravellós i sagnant capítol on la protagonista torna al poble durant un cap de setmana), embogida (el capítol de la festa) o melancòlica (l’esplèndida escena que tanca la temporada). Per tot això i més, “Girls” ha estat la sensació del 2012.

2. "COMMUNITY" (3a temp)
Dan Harmon / NBC

En el terreny de la comèdia pura i dura, “Community” continua sense rival. La sèrie va tenir un 2012 complicat per culpa dels seus continuats canvis d’horaris i dates d’estrena, per les seves disputes internes amb un dels seus actors (Chevy Chase) -que abandonarà la sèrie en la seva quarta temporada-, o per l’inexplicable acomiadament del seu creador, aquest geni anomenat Dan Harmon. Pendents de que s’estrenin els seus nous capítols el proper mes de febrer, al 2012 només vam poder veure els corresponents a la segona meitat de la seva tercera temporada. Tot i així, la qualitat dels seus guions (sempre paròdics, referencials, histriònics, bojos, lliures), la força del seu fenomen fan i el seu estatus de sèrie de culte fan que torni a ocupar el nostre podi d’honor de l’any. Tot i la seva habitual linealitat narrativa, cada capítol de “Community” és un món: un episodi de guerra a base de coixins i mantes narrat com si es tractés d’un documental sobre la Segona Guerra Mundial; un altre capítol on la realitat virtual ens serveix per conèixer el món interior d’un dels seus personatges més gloriosos (Abed); un celebrat episodi en 8 bits,... Ara per ara, “Community” continua sent la sèrie més lliure, enginyosa i extremadament còmica de totes les que es fan a la televisió nord-americana. Esperem que la nova temporada (amb el corresponent canvi de showrunners), aconsegueixi estar a l’alçada de la seva grandiositat.

3. "BREAKING BAD" (5a temp)
Vince Gilligan / AMC

Breaking Bad” és ja història viva de la televisió mundial. Els vuit capítols que es van emetre durant aquest darrer any conformen la primera meitat de la que és la seva última temporada (la cinquena), que conclourà definitivament aquest proper estiu. Aquests vuit capítols s’han atrevit amb tot: han succeït coses, com ara una mort determinada, que pensàvem que mai veuríem a la televisió; ha continuat innovant en la seva realització (per exemple, amb l’episodi “Fifty-One”, dirigit per Rian Johnson, responsable de pel·lícules com “Brick” o la recent “Looper”) i ha marcat el camí del que serà l’enfrontament de personatges més monumental d’aquest 2013. El plantejament de la sèrie continua el seu curs: fer que el personatge principal, Walter White, sigui tan odiat al final com idolatrat era al principi. Entre altres coses, clar. Perquè aquesta primera part de la cinquena temporada ha suposat una prova de foc psicològica per a tots els personatges (en especial, per a una vulnerable Skyler), un intens drama d’egos, una bogeria que sap combinar amb precisió els tempos lents (els capítols inicials) amb els ritmes frenètics (el capítol del tren); el drama íntim amb el drama jeràrquic; el cap amb la sang; la violència física amb la violència mental. “Breaking Bad” continua sent el millor drama en emissió. Tot un prodigi.

4. "LOUIE" (3a temp)
Louis C.K. / FX

Coronada com una de les comèdies d’autor per excel·lència, “Louie” ha continuat aquest 2012 amb la seva exploració humorística de la qüestió humana amb capítols on el realisme sardònic es fon amb el surrealisme i el patetisme dels nostres dies. Com que al propi Louis C.K. sembla que li van millor les coses (recordem que, a la sèrie, l’humorista fa una lliure interpretació d’ell mateix), els espectadors també ho hem vist a la pantalla. Potser no tot és tan patètic com abans, però la inseguretat, la falta de decisió i els titubejos del protagonista són conceptes que continuen intactes. Els mèrits de la tercera temporada de “Louie” els podríem resumir des de dos punts de vista. En primer lloc, la relació de Louis C.K. amb les dones ens ha deixat escenes enormes: la bruta, delirant i sensacional seqüència sexual amb l’actriu Melissa Leo dins un cotxe; les seqüències amb Chloë Sevigny (que aquest darrer any també ha aparegut a “Hit & Miss”, “Portlandia” i “American Horror Story: Asylum”); o les dues parts de l’episodi “Daddy’s Girlfriend”, amb una magnífica Parker Posey. En segon lloc, la trilogia dedicada als late shows nord-americans (amb la sonada participació del cineasta David Lynch), és directament el més gran que li ha passat a la televisió aquest 2012, i una preciosa carta d’amor a la comèdia i a la funció social i cultural dels humoristes. La creu, però, és que ja s’ha anunciat que no hi haurà nous capítols de “Louie” fins al proper 2014.

5. "EPISODES" (2a temp)
David Crane i Jeffrey Klarik  / BBC i Showtime

El cas “Episodes” és un dels més curiosos de l’actual ficció televisiva. La sèrie, que va començar com una més que correcta comèdia (amb moltes dosis de mala llet, irreverència i autocrítica) sobre el rerefons de la indústria televisiva a Los Angeles, ha aixecat el vol de forma inaudita fins arribar a convertir-se, sorprenentment, en la sèrie més hilarant i sagnant del 2012. Amb un Matt LeBlanc interpretant-se a ell mateix, “Episodes” és un exercici metareferencial que tracta amb molta ironia el procés d’adaptació d’una celebrada i premiada sèrie britànica en el seu desastrós remake per a la televisió nord-americana. Més enllà de Matt LeBlanc (que fa una molt bona tasca a la sèrie, recompensada l’any passat amb el Globus d’Or al millor actor en una sèrie còmica), les estrelles del relat són la parella de guionistes britànics (esplèndids Tamsin Greig i Stephen Mangan) que han de fer front a tot el desgavell que suposa l’adaptació. Entremig, problemes de parella, infidelitats, inseguretats, lluites d’ego i pressions empresarials conformen una sèrie que, de manera més o menys còmplice, acaba sent tot un dard enverinat envers la indústria audiovisual nord-americana. La sorpresa més enorme i reivindicable d’aquest passat 2012.

6. "MAD MEN" (5a temp)
Matthew Weiner / AMC

La cinquena temporada de “Mad Men” es va fer esperar molt (recordem que no hi van haver nous capítols de la sèrie en tot el 2011), però va tornar al 2012 amb la que possiblement és la seva entrega més rodona. Ironies de la vida, és al mateix temps la temporada que menys premis ha rebut, influïda segurament per l’efecte “Homeland” i perquè ja ho havia guanyat absolutament tot en les seves quatre temporades anteriors. Sigui com sigui, aquesta cinquena tongada és la temporada del zou zou bisou, de l’aparent renaixença de Don Draper en la seva nova vida, de l’empresa de publicitat Sterling Cooper Draper Pryce i dels egoismes de tots els personatges, sense excepció. Amb una acció que transcorre, en aquesta ocasió, entre els anys 1966 i 1967, la sèrie continua sent un retrat demolidor sobre la infelicitat i insatisfacció de tota una classe social, de tota una generació, mentre la societat nord-americana avança a passos de formiga en l’acceptació de la dona als entorns laborals o en els drets socials de la comunitat negra. El retrat d’uns personatges gairebé aliens al que passa fora de les seves fronteres, ambiciosos en la venta de felicitat impostada a través de la publicitat. Una obra importantíssima amb una cinquena temporada on ha brillat especialment Lane Pryce, el personatge interpretat per l’actor Jared Harris.

7. "TREME" (3a temp)
Eric Overmyer i David Simon / HBO

Amb “Treme” passarà el mateix que amb “The Wire”. És una sèrie que ara no la mira gairebé ningú i que, d’aquí uns anys, esdevindrà una producció de culte. Creada per Eric Overmyer i David Simon, “Treme” funciona com a fresc costumista de personatges fent front a la tragèdia de la Nova Orleans post Katrina. Amb la seva tercera temporada, ha arribat a assolir uns nivells inaudits d’empatia, de sentir i acompanyar als personatges, al mateix temps que continua la crítica social al desastre de la gestió política, amb l’afegit de dos elements més. Per una banda, la reflexió sobre la vergonyosa especulació immobiliària (un tema que ja s’havia presentat a la temporada anterior), gairebé al marge de la llei. Per l’altra, la investigació de l’advocada Toni Bernette (magnífica com sempre Melissa Leo) i el periodista L.P. Everett (un nou personatge interpretat per Chris Coy) als excessos criminals de diversos membres de la policia durant la tragèdia. Entremig, propostes de futur de dubtosa fiabilitat (la cuinera Janette o el Dj Davis), els problemes de salut d’Albert Lambreaux, les noves vides de Sonny i Antoine Batiste o els processos judicials de Ladonna (monumental Khandi Alexander) arran de l’agressió patida a la segona temporada. Com dèiem, un fresc naturalista de personatges amb grans dosis de bona música de fons. Com a curiositat, destacar que el capítol sobre el Mardi Gras (habitual a cada temporada de la sèrie) va comptar en aquesta ocasió amb la direcció de Tim Robbins.

8. "HOMELAND" (2a temp)
Gideon Raff, Alex Gansa i Howard Gordon / Showtime

Poca cosa més podem afegir a tot el que ja s’ha dit sobre “Homeland”. La sèrie de Gideon Raff, Alex Gansa i Howard Gordon es va iniciar com la millor estrena del 2011 (Globus d’Or i Emmy a la millor sèrie dramàtica inclosos) i es va consolidar al 2012 com a thriller psicològic d’alt nivell. La segona temporada continua mantenint el seu esperit ambigu entorn al terrorisme (tant el que ve de fora com el de dins de les fronteres dels Estats Units, aquesta pàtria que al·ludeix el títol, completament tacada de sang) i a la gestió política nord-americana. Dèiem l’any passat sobre la sèrie que el seu complex guió pren com a base un tipus de narrativa que juga amb els espectadors des d’una vessant crítica mitjançant les ombres de tots els personatges de la funció, la pròpia moralitat nord-americana i els girs que marcaran la fluïdesa de la trama. Doncs bé, aquesta trama ha estat marcada per una segona temporada amb dues parts ben diferenciades. És a dir, “Homeland” fa un agosarat punt i apart enmig de la temporada per tal de reinventar-se i sortir-ne encara més triomfal. Augmenten les dosis d’acció (fins a uns límits més o menys controlables) i continua amb el seu major encert: el retrat de personatges. Ara per ara, ningú dubta en que Carrie Mathison (ajudada per la prodigiosa interpretació de Claire Danes) és el millor personatge de l’actual ficció televisiva, amb el permís de Nicholas Brody (Damian Lewis) i el gran Saul Berenson (Mandy Patinkin).

9. "30 ROCK" (6a i 7a temp)
Tina Fey / NBC 

A menys d’un mes del final de la sèrie (el proper 31 de gener), 2012 és l’any que més capítols ens ha deixat de “30 Rock”, la sèrie metareferencial per excel·lència que ens va oferir tota la sisena temporada a principis d’any i que ha continuat ara amb la seva setena i última tongada. Continua amb el seu surrealisme sarcàstic, la seva pròpia autoconsciència còmica, les múltiples referències al show business, els diàlegs ràpids, l’absurd i l’enginy. De fet, la sisena temporada es va iniciar amb uns capítols (“Dance Like Nobody’s Watching”, “Idiots Are People Two!” i “Idiots Are People Three!”) que ja són or televisiu. Aquesta segona temporada ha estat marcada per la nova vida en parella de Liz Lemon (Tina Fey). Però al marge d’això, la sisena temporada de “30 Rock” serà recordada sobretot pel millor capítol de la sèrie, un somni humit d’enginy dirigit per Steve Buscemi sota el títol de “Leap Day” (dia de traspàs, en català), inventant-se tota una celebració a propòsit del 29 de febrer. Vam tenir, a més, nou capítol en directe (un bonic homenatge a la història de la televisió nord-americana) i hilarants referències al principi d’una setena temporada marcada per les eleccions presidencials als Estats Units. A remarcar la seva habitual desfilada de cameos.

10. "PARKS AND RECREATION" (4a i 5a temp)
Greg Daniels i Michael Schur / NBC

La segona meitat de la quarta temporada de la sempre esplèndida “Parks and Recreation” (la primera meitat es va emetre encara al 2011) va estar marcada pel procés electoral que enfrontava a Leslie Knope (Amy Poehler) amb l’imbècil Bobby Newport (Paul Rudd). Els tripijocs electorals a petita escala (dins la fictícia petita ciutat de Pawnee, a l’estat nord-americà d’Indiana) van suposar un important revulsiu per a una sèrie que ens ha sabut calar, primer, pels seus personatges: Leslie Knope, sobretot, però també Ron Swanson (Nick Offerman), April Ludgate (Aubrey Plaza) o Andy Dwyer (Chris Pratt). Però també per unes trames amb estètica de mockumentary francament hilarants. El capítol estrella del final de la quarta temporada fou “The Debate”, escrit i dirigit per la pròpia Amy Poehler, i l’inici de la cinquena ha suposat un nou rumb per la vida professional i personal de la protagonista. Si mirem enrere, “Parks and Recreation” és un exemple de sèrie que ha sabut tractar millor els arcs transformatius dels personatges, en especial de Leslie Knope, que al principi era una mena de Michael Scott (“The Office”) en versió femenina i que ara és una persona amb conviccions, futur i seguretat en sí mateixa. Una altra de les comèdies imprescindibles de l’actual ficció televisiva.

MENCIONS ESPECIALS

A banda del top 10, és important mencionar altres sèries que ens han marcat aquest 2012. Pels pèls no han entrat “Portlandia”, amb una segona temporada encara millor que la seva primera entrega; o la magnífica “The Killing”, que va resoldre de manera molt satisfactòria el cas Rosie Larsen, amb un final lacrimògen. En comèdia, també ens han agradat la prodigiosament desagradable “Eastbound and Down”, la paròdia old school d’”A Touch of Cloth”, la política “Veep”, la divertida “Modern Family”, la comèdia irlandesa de Chris O’DowdMoone Boy”, la delirant “Shameless” o “The Office”, que va saber aguantar a la perfecció la marxa d’Steve Carell. Menció especial mereix el comiat definitiu d’una de les comèdies més irreverents de la darrera dècada, “Weeds”. En drama, també s’han quedat a les portes els sensacionals retorns de “The Walking Dead”, que va alçar el vol de manera espectacular al final de la seva segona temporada; “Game of Thrones”, amb un dels capítols més espectaculars del 2012: “Blackwater”; i la tercera temporada de la magnífica “Boardwalk Empire”. Altres drames que ens han agradat són “Line of Duty”, “Sherlock”, “Inside Men”, “Hit & Miss” i la sensacional resurrecció de la sèrie “American Horror Story”, amb una segona entrega (“Asylum”) infinitament millor que el seu primer relat. També hi ha hagut espai per la sana discussió amb la nova producció d’Aaron Sorkin, “The Newsroom” (aquí en debatíem) i per dir adéu a la genial “Damages”, amb Glenn Close i Rose Byrne.

Escrit per
#


11 Comentaris:
Albert Lloreta ha dit...
Finalment, com era d'esperar, l'atracció per Newsroom s'ha desinflat. No he vist per enlloc gaires bons records per en Sorkin!
12.01.2013, 17:19:47
Sticky ha dit...
Yo, good looikn out! Gonna make it work now.
19.04.2013, 19:49:11
edbxchnztu ha dit...
qeXPfW <a href="http://rftstrlzzmmx.com/">rftstrlzzmmx</a>
24.04.2013, 04:41:32
fake uggs with free shipping ha dit...
Do you have a spam problem on this website.
[url=http://donomgc.soup.io]fake uggs with free shipping[/url]
08.02.2015, 11:12:51
Rocio ha dit...
Tiny was a little late to the play by yolresuf ballgame but now that her imagination is in full swing, it is so beautiful to watch her at play. I have never interfered in her world. Not my job. Her job is to play. My job is to be with her how she needs me to be. Usually that means sitting right next to her, taking me orders.Interesting note for you you mention that your wee one has imaginary friends AND pretends that she is other living beings. This is actually not common. Usually children have imaginary friends OR pretend that they themselves are another person, animal, etc I recently read a study on this and found it interesting. I started to think back to when i taught Waldorf preschool and realized that it held true there. Children had imaginary friends OR pretended to be other things. Interesting but we all knew your daughter is pretty special! Oh your tie die adventures have inspired me. Tomorrow we are tie dying!
12.10.2015, 00:48:51
Eberthcito ha dit...
Hey Jennifer, that is SUPER interesting I don't supsope you have a link to the article, still, do you??Well, Nica mostly is Andy Z or Old MacDonald or SuperDuck or but the other day she was telling me all about how her friends Rasta-Froggy (you might approve?!), Cybil the Dragon and Mr. Cricket are already at the park, climbing trees, waiting for her. She didn't make them up' though, they are all characters from Andy Z songs (!!!) but she does play with them in invisible form. She'll just tell me they are doing this or that :) Does that count (when she didn't create them herself)? Yay for tie-dye. Did you see the photos? :) http://skslssumocn.com [url=http://svlmib.com]svlmib[/url] [link=http://sgdxovm.com]sgdxovm[/link]
14.10.2015, 20:59:54
Refcounter ha dit...
Great post! Growing up I never had loads of toys and gadgets, in fact, at the age of 8, my fatehr (having warned me and my 6 years younger brother that he was going to do this), after one too many rows about which cartoon to watch, unplugged the telly and took it away, never to be seen or replaced again. One aspect of why we chose to move to Turkey was because I felt the UK is far too materialist and consummerist. The weather here enables children to spend more time outside and since birth, I have avoided cluttering DD's environment with too many noisy toys. DD loves drawing and colouring and creating outfits for herself, she can never have too many books and she loves talking to and interacting with her huge collection of soft toys (99% of which we didn't buy). She likes to involve me in her play because she loves role play and conversations, if she's had a lot of outdoor play with her Turkish cousin and neighbours, she'll come home for a bit of 1-2-1 with me. She's 4 and even when she was younger, whenever she tried to do something, she would try and try until she could do it. I admire your appoach. I'm trying to break free of my conventional upbringing, but struggle with it.
20.12.2015, 05:44:14
Francesco ha dit...
Dearest Lucinda, I hear you and do think personality plays into it, for sure. Nica is nrtlaaluy determined, independent minded (in this respect, at least). But I absolutely think what we do as parents either feeds their inner world or interrupts it (to bring them into ours, our timing, what we find interesting, etc). Not to say you do that, interfere or interrupt but many parents do. And when we do, it is for all the right reasons it just doesn't always have the consequences we intended. I haven't cracked it on all fronts but How about I make your question (and my answer/thoughts) into a post of its own, a kind of how to'? Not that I am an expert but I have learned from some experts in person or more often from books and can share more specifics of what we do and, in particular how we weave together the many philosophies out there, when it comes to this topic (like RIE, Playful Parenting, Hand in Hand Parenting, unschooling, attachment parenting, etc). If you are wondering, attachment parenting is relevant here, from our point of view, because little breastfeeding breaks are definitely her pit-stops where she refuels with milk, love and connection :) http://gjdgpgdcnz.com [url=http://tgrmkyay.com]tgrmkyay[/url] [link=http://jiftngev.com]jiftngev[/link]
21.12.2015, 19:47:57
RocioXRuma ha dit...
Hi! Where I can download the XRumer 12? This URL is not working - http://freecheapxrumer.com/ :(
30.11.2016, 20:21:43
MaryMJ ha dit...
Hello! My name is MaryMarkova, our compane need to advertise on your website. What is your prices? Thank you. Best regards, Mary.
15.12.2016, 18:47:12

Publica un comentari








If you have trouble reading the code, click on the code itself to generate a new random code.
 
ALTRES ENTRADES

Amen Dunes, més cap no és menys lisèrgia

Per què serveix la cultura?

Faust, quatre dècades de krautrock a Barcelona

Cohete i Gabriel y Vencerás s'instal·len a l'Heliogàbal

BirraSo: cervesa, molta cervesa bona

Deu raons per no perdre's el concert de Built to Spill

Tot l'arxiu

Wind Atlas

#1 Benvinguts a A Viva Veu

Ho cridem a viva veu. Ens obsessionen la m&

#2 Inspira

Encara recordem el concert d'Inspira com un

#3 Me and the Bees

Me & The Bees és un grup de noie

#4 Nova temporada Cicle A Viva Veu

Ben a prop de complir tres anys, avui prese

#1 2011. Els millors discos d'electrònica

Enguany hem tinguts alguns debats interns e

#2 2010. Els millors concerts

Encara que no ho sembli, la música n

#3 Martí de Riquer in memoriam

"La primera impressió que fa é

#4 #Sónar2013: La selecció artística

Amb el mateix criteri utilitzat en cadascun