Música

2010. Els millors concerts

Encara que no ho sembli, la música no és un art que té per objectiu principal el parlar-ne a blocs i webzines. NO. Durant segles, l'únic propòsit de la música era ser interpretada en directe i com art fugaç que és, doncs, els concerts és la màxima raó de ser històrica de tot el soroll i els rius de píxels que generem. En aquest sentit, és a les sales de concerts i als festivals on la música i les cançons desperten els sentits i es reprodueixen les emocions. La feina d'aquesta llista és ordenar i classificar els que, altra vegada democràticament segons els que escrivim de música en aquesta pàgina, ens han remogut més l'interior, els que després de cada actuació ens han generat més sensació d'èxtasi i plenitud. Hem dividit els millors concerts de l'any segons la procedència geogràfica de cada artista i segons l'especial atenció que ens mereix la creació de casa, i com a tònica que es repetirà a totes les categories de les llistes que estem penjant aquesta setmana, tot plegat queda dividit entre concerts internacionals, concerts nacionals i concerts estatals.

CONCERTS INTERNACIONALS

1. Yo La Tengo (19 de març, sala Apolo)

Josep M Martí

 

La promoció de Live Nation per aquell concert ja havia anunciat que l’actuació del trio de Honoken que l’actuació duraria gairebé tres hores. En van ser dues i mitja i mai, en cap moment, es va fer pesat. Els concerts llargs són un risc però Yo La Tengo és el valor més segur del pop mundial. Ni fan discos dolents ni concerts fluixos. Dues hores i mitja absolutament fantàstiques coronades amb la preciosa estampa de la sala Apolo xiulant espontàniament “My Little Corner of the World” i els homenatges a Mark Linkous d’Sparklehorse a través de Daniel Johnston amb “Speeding Motorcycle” i a Alex Chilton de Big Star amb “Take Care” i “Thirteen”. Les tres (com a mínim) facetes de Yo La Tengo es van repartir en el temps a dalt de l’escenari, començant amb l’atmosfèrica i sorollosa i intercanviant el garage (que en paral·lel han desenvolupat com Condo Fucks) i les cançons que són himnes. No valen amb Yo La Tengo dubtes de si abusen del garage i que si s’allunya de la seva essència, perquè amb aquestes mostres d’excel·lència terrenal el matrimoni Kaplan i el James McNew tenen butlla per fer el que vulguin. Però si el de Yo La Tengo ha estat el millor concert del 2010 també és en part pel paper del públic aquell dia. Molt sovint es parla de comunió amb el públic quan el missatge és unidireccional i arriba, però la resposta, autèntica, es perd. Aquí no, aquí el públic va posar-se a xiular “My Little Corner of the World” i va sortir el tour mànager a l’escenari per felicitar-lo perquè això no havia passat abans. La sala Apolo estava plena a rebentar el 19 de març de 2010, l’últim divendres d’hivern però no hi havia ni empentes, ni cops de colze ni estretors perquè la bondat dels tres de Hoboken va saltar de l’escenari i es va escampar per la pista. I si hagués saltat alguna cosa més, avui seríem tots els que hi érem molt millors del que som.

2. Beach House (28 de maig, Parc del Fòrum, Primavera Sound)

Riccardo Bandiera

 

Beach House va ser un dels millors concerts del Primavera Sound. La retrospectiva ajuda, perquè Beach House és l’encarnació del grower: allò que a mesura que passen els dies, a força de pensar-hi, t’agrada més i més. Cosa que, per altra banda, té mèrit, ja que trobar-se a un concert de Beach House ja assegura un creixement espontani in situ immens. El duo (transformat en trio a l’escenari) liderat per la magnètica Victoria Legrand va menjar-se l’escenari i al públic en un d’aquells recitals que, per la seva condició i la matèria potencial que contenen, no triguen massa en convertir-se en antològics. Les corredisses que l’imminent començament de Wilco semblaven incitar van fer-se esperar a mesura que el "Teen Dream" anava desgranant-se i el públic s’embolcallava amb l’onirisme del seu contingut. Trobar-se allà en aquell moment venia a ser, més o menys, com caminar a través d’una faula; cançons com “Norway”, “Used To Be” i la perfecta “Walk In The Park” (un dels punts culminants del festival) traslladaven l’ATP a un univers delicat, quimèric i fluït on la recuperació de temes com “Gila” i “Heart of Chambers” (del “Devotion”, el seu anterior disc) i “Saltwater”, del primer, van acabar d’arrodonir un tracklist de luxe. La sorpresa va venir donada, sobretot, per la nostra experiència anterior amb Beach House: havent-nos quedat fora al Primavera Club, ens quedava el record de l’avorridíssim concert que van fer a la [2] amb Jana Hunter feia uns dos o tres anys. Veure que al pas del temps un grup ha evolucionat tant dins i fora de l’escenari reporta un plaer, si cap, encara molt més gran. El clímax va venir de la mà de l’èpica de l’últim tema: l’excel·lent “10 Mile Stereo”, que ens va deixar amb la pell de gallina, l’emoció a flor de pell i la boca oberta. Als seus peus. [Crònica sencera d'aquell dia del Primavera Sound]

3. Bill Callahan (15 de febrer, sala Apolo)

Dani Cantó

 

En un mateix concert, Bill Callahan va convertir la sala Apolo en una bomba d'aire contingut, tallant la respiració al públic dues vegades. La primera, al final de "Too Many Birds" jugant a allargar la frase "if you could only stop your heartbeat for one heartbeat", i la segona, cantant la versió de Kath Bloom "The Breeze/My Baby Cries" inclosa al disc homenatge a la cantant. Era el concert de presentació de "Sometimes I Wish We Were an Eagle", el darrer àlbum del cantautor de Maryland. El disc, que de simple i senzill no en té res, ple d'arranjaments de corda i guitarres complementàries, va mutar a l'escenari del Paral·lel, amb només la guitarra i veu de Callahan i un virtuós bateria que, tot i simplificant les cançons, va fer-les molt més directes, deixant gairebé tot el protagonisme a la veu greu. Com al disc, l'actuació va començar amb l'homenatge a l'escriptor James M. Cain, "Jim Cain" i durant la primera part del concert va anar despullant gairebé totes les cançons del disc, excepte "Faith/Void", "My Friend" i la instrumental "Invocation of Ratiocination". Bill Callahan té cara de nen fins que es posa a cantar coses com "if you can forgive me now, we'll meet in another land / When the breeze has killed me, when the breeze has killed me". Aleshores esdevé un ésser completament hipnòtic. [Llegeix la crònica sencera d'aquest concert]

4. Low plays "The Great Destroyer" (28 de maig, Auditori del Fòrum, Primavera Sound)

Nathan Wind

 

Malgrat que l'equip de seguretat de l'Auditori del Fòrum no tingui pietat, Alan Sparhawk és molt Alan, el dimoni que amb Low suplica l'expiació i que amb Retribution Gospel Choir implora amb foc i ràbia el paradís. Alan, Mimi i Steve es van repartir l'emoció i la força, la contundència sòbria i l'elegància, i "The Great Destroyer" (Sub Pop, 05) era el catalitzador ideal per incendiar amb flames blances de redempció l'Auditori. Veure Sparhawk cantar "Broadway", "When I Go Deaf" i "Death of a Salesman", totes a la segona part del disc i per tant del concert, va provocar una tensió constant i incessant, convertint en harmonia perfecta l'oscil·lació entre calma i tempesta. Tan se val que a la mateixa hora Scout Niblett gemegués centenars de metres enllà a l'escenari ATP. L'ocasió era irrepetible. [Crònica sencera d'aquell dia del Primavera Sound]

5. Sonic Youth (18 d'abril, sala Razzmatazz)

Josep M Martí

 

Com amb Yo La Tengo, incloure el concert de Sonic Youth a la llista podria ser molt bé un reconeixement històric a la trajectòria i savoir-faire dalt dels escenaris, però, també com amb Yo La Tengo, si el de Sonic Youth és a la llista és perquè la seva actuació ho mereix. És una competició desigual, ho sabem, perquè un grup d’un parell de discos no es pot comparar amb monstres d’aquest calibre, però hi ha coses que clamen al cel. A favor d’aquesta posició hi juga el fet que el concert fos en una sala (malgrat ser aquesta sala), després de moltes visites al Primavera Sound, i si bé la cosa no difereix tant, difereix prou. La màquina que lideren Thurston Moore i Kim Gordon deixa anar unes demostracions increïbles, amb passatges instrumentals de badar boca i sense baixar el ritme en cap moment (encara se’ns posa la pell de gallina al recordar l’eròtica de Gordon amb aquell “Come closer and I'll tell you / Come closer and I'll take off your dress / I'll take off your dress / I'll shake off your flesh” de Shaking Hell). Precisament això, i aquí tornem al reconeixement històric, que després de vint anys Sonic Youth segueixin amb aquesta energia tan bèstia ens fa pensar que això de l’edat és una mentida del sistema. No hi ha edat, no hi ha contratemps ni descosit que aturi aquesta gent, envejable.

6. Yuck (25 de novembre, La [2], Primavera Club)
7. Fuck Buttons (27 de maig, Parc del Fòrum, Primavera Sound)
8. HEALTH (29 de maig, Parc del Fòrum, Primavera Sound)
9. Vivian Girls (27 de juliol, sala Razzmatazz 3)
10. Grand Salvo (26 de juny, Heliogàbal)

11. Grizzly Bear (29 de maig, Parc del Fòrum, Primavera Sound)
12. Beak> (28 de maig, Parc del Fòrum, Primavera Sound)
13. Nick Lowe (4 de juliol, Molí de Mar, Vilanova i la Geltrú, Faraday)
14. Lou Barlow (26 de novembre, Casino de l'Aliança del Poblenou, Primavera Club)
15. The Slew feat. Kid Koala (17 de juny, CCCB - Macba, Sónar)

16. Broken Social Scene (27 de maig, Parc del Fòrum, Primavera Sound)
17. Sugar Hill Gang (18 de juny, CCCB - Macba, Sónar)
18. Eli "Paperboy" Reed and the True Loves (8 de gener, sala Apolo)
19. Mark Kozelek (23 d'octubre, Heliogàbal)
20. Michael Rother & Friends presents Neu! Music (29 de maig, Parc del Fòrum, Primavera Sound)

CONCERTS NACIONALS

1. Mishima (2 de juny, sala Apolo)

Oriol Lladó

 

Set tota la vida” va ser el disc que va fer explotar Mishima a traspassar les fronteres de l’indie i fins i tot arribar a figurar a l’agenda professional dels periodistes de TV3, però els concerts de Carabén, Vega, Lloret, D’Aniello i Acedo eren el principal problema del grup, que només se’n sortia del tot en un context festiu i alcohòlic i no acabaven de rebentar en circumstàncies més reposades, el que a priori era el seu format ideal. Dos anys més tard, amb nou disc, la base rítmica renovada (D’Aniello i Acedo se n’han anat a fer els quaranta amb Delafé y las Flores Azules) i una pila de concerts al darrera, la cosa ha canviat. La sala Apolo no és l’Auditori però era el concert de presentació després d’aperitius com el d’aquella cosa tan estranya de l’Escena BCN, però ni molt menys era l’Helio o la festa entre amics del Festigàbal del 2008 (on van fer un dels millors concerts de l’etapa “Set tota la vida”), i per tant era una cosa més seriosa. Mishima són diferents de debò ara. Ara són un grup de directe i malgrat que la puresa de les cançons pugui haver disminiuït des del “Trucar a casa. Recollir les fotos. Pagar la multa” (Discmedi, 2005), el que fan dalt d’un escenari és una cosa molt seriosa i professional, en el bon sentit dels termes. Ja no hi ha relliscades rítmiques i sembla que sàpiguen tots molt bé què han de fer, teatralitzant en el sentit de preparar i acurar el concert. Aquella nit a l’Apolo van tocar pràcticament totes les cançons dels tres darrers discos amb els usuals rescats a l’etapa anglòfona, en una mena de festa major particular on s’homenatjaven a ells mateixos. I després, sí, hi va haver la famosa anècdota dels Manel sortint a cantar “Cert, clar i breu”, quelcom que, segons com, és autoparòdic i endogàmic i malgrat que pugui fer gràcia si s’interpreta en la catalaníssima tradició de la botigueta i l’hereu, fa una mica de ràbia.

2. Mazoni interpreta "7 Songs for a Sleepless Night" (30 de gener, sala Apolo)

Andreu Llos

 

Les raons són clares, contundents i òbvies: no s’ha de treballar gaire perquè un disc immens soni bé en directe. I, si s’hi treballa, la immensitat es trasllada a l’escenari i el resultat és paral·lel. Si a això es suma el fet que fa més de cinc anys que no en toquen cap peça i que aproximadament el 75% dels seus oients no n’ha sentit mai cap en directe, la conciliació és infal·lible. Això que Mazoni va fer a l’Apolo és com l’últim bombó de la caixa: aquell que tothom vol però ningú s’atreveix a tastar. La proposta era ben clara: repassar el “7 Songs for a Sleepless Night” de dalt a baix. Pla era prou conscient de l’inconvenient (el disc dura únicament mitja hora), així que va treure les castanyes del foc dividint el concert en dues parts; la primera, un repàs de tots els temes en acústic amb una breu explicació de la seva gestació; l’altra, l’exploració de les mateixes cançons amb la banda habitual, una secció de vent i corda i els arranjaments corresponents de cada cançó. Així doncs, Pla va encarar-se sol i en companyia una sala plena –i no només de veïns de La Bisbal- i va menjar-se l’escenari desgranant el disc, els detalls i els perquès de totes i cada una de les peces que, per cert, tenen les lletres més elaborades, honestes i delicades de la seva discografia. [Llegeix la crònica sencera d'aquest concert]

3. Nueva Vulcano (9 de gener, Clandestino)

Dani Cantó

 

Ha arribat un punt que resulta gairebé reiterant afirmar que Nueva Vulcano són un grup que s’ha convertit en un autèntic fenomen pel públic d’aquest país, i en especial pel públic fidel que tenen a Barcelona. Hi va haver una època en que eren escassos de veure en directe, però enguany gràcies a l'encara recent publicació del seu últim disc, “Los peces de colores” (BCore / La Castanya, 2009), han estat moltes les ocasions en que hem tingut la oportunitat de veure’ls. La primera oportunitat que vam tenir va ser ben bé a principis de l’any passat, a una sala de concerts que nosaltres ens estimàvem molt i que malauradament ara ja resta tancada. Es tracta del Clandestino, un local amb molt de glamour, i que amb les seves petites dimensions i la delicadesa amb la que et servien les copes, augmentava de forma exponencial la qualitat dels concerts que s’hi celebraven. Veure els Nueva Vulcano en acció i frec a frec amb el públic en un local que gairebé no té ni escenari va fer que el resultat fos èpic i genial. La festa la van convocar els nostres companys del segell Doble Vida i per acompanyar-los vam gaudir de la participació d’altres bandes locals com Fred i Son, No Band in Berlin i Biscuitt. Que quedi clar, però, que a nosaltres l’Artur no ens deu cap ball (o potser un acústic sí, qui sap...).

4. Narwhal (25 de novembre, Moog, Primavera Club)

Amb el permís de Yuck, Lou Barlow i Edwyn Collins m’atreviré a afirmar que els Narwhal van ser els millors del festival, almenys en la seva franja horària i condició desconeguda. Al web d’ScannerFM van penjar l’àudio gairebé sencer de l’únic concert que van fer a Barcelona. Està gravat amb una gravadora d’ambient però és força digne com per fer-se una idea que aquest duet són un bé de Déu per la producció musical catalana. Narwhal són Cristian Subirà, que també toca en solitari sota el projecte de Summer Recreation Camp, que nosaltres vam dur al Miscelänea, i Jahbitat. Tots dos són productors en solitari d’elements musicals que freguen influències en tots els costats. Altes dosis de psicodèlia, producció analògica, textures lo-fi, progressió, drone..., el fet d’ajuntar-los tots dos en un mateix projecte ha permès que Narwhal guanyi en qualitat i profunditat. La posada en escena no és senzilla: caixes de ritme, percussions en directe, pedals, capes de so i veus disgregades. El resultat és música progressiva, que parteix d’un punt ambiental i es complica fins a l’extrem més oposat, on hi tenen confluència ritmes exòtics que alguns relacionareu amb l’escola de Panda Bear, Avey Tare i companyia, i evolucions sostingudes en drones d’electrònica espessa, post-rock i altres (no puc evitar pensar en Fuck Buttons). Són l’esperança. De veritat.

5. Renaldo & Clara (30 de desembre, Heliogàbal)

Fragilitat i commoció són Clara Viñals, els seus Renaldos i la música que fan. Quan es va acabar el concert de l’Heliogàbal, després de la versió de “Katy Song” de Red House Painters, el bar va restar en silenci encara més de dos minuts, com digerint el que acabava de passar, en ple estat d’èxtasi contingut. L’aplaudiment va ser llarg però després d’això ni els encarregats de la barra van córrer a posar música per trencar el gel del post-concert ni ningú va gosar obrir la boca. La delicadesa de Renaldo & Clara, barrejada amb l’aura de tot el que musica Mark Kozelek, és un elixir que confon i encisa. A més, el repertori no està enregistrat, a excepció de les cinc cançons de l’EP homònim al 2009, per la qual cosa s’hi afegeix l’element de la fugacitat i del no retorn cap a aquestes cançons, que un cop interpretades no s’hi podrà recórrer de nou fins que no tornin a entrar a l’estudi. Però de moment n’hi ha hagut més que suficient per enamorar tots els que l’han escoltada, esdevenint els protegits de molts que moren per donar-los a conèixer. Així, després de dos concerts a Barcelona (el de l’Heliogàbal i al Fantástico dins del Cicle A Viva Veu), un a l’In-Victro de Vic, al Músicalleu de Manlleu i d’altres a Lleida, el 2011 s’obre com l’oportunitat on l’aparador s’elevarà amb noves i més grans places a conquerir, no per la força, mai, sinó amb la màgia.

6. Qa'a + Les Aus (15 de gener, sala BeCool)
7. Fred i Son (8 de setembre, La [2])
8. El Guincho (23 de setembre, plaça dels Àngels, BAM)
9. ¡Pelea! (19 de juny, La [2])
10. Mujeres + Els Surfing Sirles (23 de setembre, plaça Joan Coromines, BAM)

CONCERTS ESTATALS

1. Los Planetas (12 de març, Palau de la Música Catalana)

<+

Scanner FM

 

La faceta més obscura i la més lleugera, les dues cares de la moneda flamenca dels granadins van ser la dualitat que va marcar el concert del Palau de la Música. Tota concessió més enllà de "La leyenda del espacio" es va limitar a "Mil millones de veces", "Santos que yo te pinte" i "Podría volver", i se'n van quedar fora totes aquelles que per força no entraven ni amb calçador amb la comunió religiosa pública del grup amb les arrels del seu poble en un dels temples de la música d'aquest país. L'excés sorollós dels dos últims discos i l'EP "Cuatro palos" (Sony Music, 2009), en l'excelsa acústica del Palau dotava de misticisme la cerimònia. Va ser la funció pública dels sentiments de tota una carrera i dotzenes de cants desesperats. Los Planetas no reneguen ara de tot el que han cantat durant anys, i és que escoltant les dues etapes del grup la diferència entre totes dues sembla que ens presenti dos grups diferents que tenim la fortuna de comprovar que és el mateix. [Extret de "Los Planetas, l'amor i la passió"]

2. Triángulo de Amor Bizarro (23 de novembre, sala Apolo, Primavera Club)

Alterna2

 

L’any 2010 ha estat, sense cap mena de dubte, l’any dels Triangulo de Amor Bizarro. “Año Santo” (Mushroom Pillow, 2010) els ha permès consolidar-se com el grup emblema de l’indie estatal en majúscules. No només per la seva qualitat alhora de compondre sinó per una qüestió d’actitud i d’adaptació del seu format al directe. Buscant adjectius que serveixin per qualificar-los només se’ns n’acut un: energètic, perquè els seus directes són així, descàrregues d’adrenalina que efectuen a cops de guitarra. Creant capes i capes de soroll que assoleixen l’altura d’un campanar i que amb el temps han anat polint fins al punt d’arribar a fer-se tant estridents que els seus concerts són impracticables sense fer ús de taps per les orelles, en referència al seu últim concert a Barcelona en el marc del San Miguel Primavera Club.

3. Kokoshca (26 de maig, La [2], Primavera Sound)

Dani Cantó

 

El concert dels navarresos va ser fàcilment una de les sorpreses més agradables del Primavera, del festival sencer. Emmarcat a dins dels concerts previs, al showcase del seu segell Birra y Perdiz, Kokoshca eren a Barcelona per primera vegada des de dos anys abans, també a La [2]. Aleshores feia uns mesos que havien publicat i regalat “Únete a Kokoshca” i ara venien amb “La fuerza” sota el braç i les cançons que havien passat incòmodament a les primeres escoltes del disc van prendre vida en directe. L’aparent senzillesa de les seves cançons amaga una forma de tocar impecable i una altíssima motivació, i això va captivar una sala en respectuós silenci, en contrast amb la interminable cua que al carrer Nou de la Rambla que seguia per l’avinguda Paral·lel, de gent que volia intercanviar l’abonament per la pulsera i, a poder ser, per veure el conyàs de Los Campesinos!. A tota aquella gent, que no devia poder entrar a veure el grup avorrit ja que a la sala gran de l’Apolo no s’hi cabia ni als lavabos, que sapigueu que mentre perdíeu el temps de manera miserable a quatre metres estava tenint lloc un dels concerts de l’any.

4. Pony Bravo (19 de novembre, La [2])

blanca gc

 

Els sevillans han estat el grup espanyol que, juntament a Triángulo de Amor Bizarro, han visitat en més ocasions el nostre país. No és estrany, doncs, afirmar que s’han guanyat el respecte del públic català en escreix, fins al punt d’arribar a esgotar entrades en tots els concerts que fan a Barcelona, fins i tot en dies consecutius. L’aforament de La [2] va quedar complet per assistir a la presentació del disc “Un gramo de fe” (El Rancho) que uns dies abans tot just havien publicat en descàrrega directa al bloc del seu segell. La presentació del disc va servir per demostrar la seva aptitud compositiva i creativitat a l'hora de fusionar estils, així com a més també va servir perquè els Za! els acompanyessin en alguna ocasió, arrodonint aquell toc de gràcia que els ha permès contextualitzar la seva música paisatgista en un entorn exòtic i místic, tal com avalen els vents i percussions dels catalans Za!

5. Guadalupe Plata (10 d’octubre, Monkey Week, Puerto de Santa María)

Jesús Bragado

 

Els Guadalupe Plata tenen un funcionament semblant al que tenen els Pony Bravo però malauradament són menys cool, i per això no compten amb el suport mediàtic que tenen els de Sevilla. Andalusos d’interior, Guadalupe Plata reivindiquen una forma de tocar blues que eriçaria la barba de qualsevol rocker de jaqueta de cuir i botes camperes. No només per la cruesa amb la que sonen les seves guitarres sinó per la perfectíssima línia de contrabaix, imprescindible pel seu estil característic esquizofrenoide i que els seus membres executen amb una exquisida precisió i una tècnica absolutament treballada. En aquest cas, el Mucho Teatro del Puerto de Santa María era un lloc absolutament ideal per veure’ls en directe, així doncs és com molts dels assistents se’n van anar de Cadis amb la sensació d’haver assistit a un dels millors concerts del festival. El teatre va quedar petit per rebre un trio que tant sols disposa d’un 10 polzades al mercat però que el boca-orella ha anat fent gran, i esperem que ben aviat tant com ho han aconseguit ser els Pony Bravo.

6. Los Punsetes (13 de març, La [2])
7. Delorean + John Tabalot (27 de maig, Parc del Fòrum, Primavera Sound)
8. Half Foot Outside (27 de maig, Parc del Fòrum, Primavera Sound)
9. Carasueño (18 de març, Fantástico Club)
10. The Secret Society (11 de març, Fantástico Club)

Escrit per
#


179 Comentaris:
Yuta ha dit...
Actuadally the only phoadtographs I’ve seen are picadtures of anti-aircraft guns in villages.Peradroadquet,Since you have yet to be right on ANY fact based arguadment EVER on this site, you may want to look a bit deeepr than your usual sources.I’m not arguading that anyadone has to like Israel or be happy about the conadflict in Lebanon, but the facts that Hezboladlah has delibaderadately used UN obseradvaadtion points and civiladian areas from which to conadduct comadbat operadaadtions is supadported by video and the UN’s own reports.These facts are not in disadpute. The fact that ‘you have not seen them’ is hardly an argument.Peradsonadally I am not suradprised that Hezboladlah would use both natadural and ‘unnatadural’ civilian/UN cover for their ops. What are they supadposed to do? Go out in an abanaddoned field and set up rocket launchaders so they can get blowna0up?Why not use civiladians? They are exceladlent proadtecadtion. Look at the uproar whenadever Israel takes a risky shot in civiladian areas and misses. This tacadtic is not a sure proadtecadtion, but it is defadiadnitely a good one. Look at the interadnaadtional presadsure on Israel.Ladyadbird why do you toladeradate this fool on youra0blog?I can only imagadine how annoyed you must be poor Peradroadquet. The trutha0hurts. :-)
24.04.2013, 15:07:30
Shop For Nike Air Max 95 For Our Loyal Customer. ha dit...
Admiring the dedication you put into your site and detailed information you provide. It's great to come across a blog every once in a while that isn't the same outdated rehashed material. Wonderful read! I've bookmarked your site and I'm adding your RSS feeds to my Google account.
<a href="http://www.dobsonandcrowther.com/images/config.php?Mens-Nike-Air-Max-95-Em-Running-Black-t-1379_904.html" >Shop For Nike Air Max 95 For Our Loyal Customer.</a> [url=http://www.dobsonandcrowther.com/images/config.php?Mens-Nike-Air-Max-95-Em-Running-Black-t-1379_904.html]Shop For Nike Air Max 95 For Our Loyal Customer.[/url]
05.03.2015, 18:05:35
Enjoy Nike Free Runing 3.0 V5 Mens Is Free Shipping Now ha dit...
I was wondering if you ever considered changing the layout of your website? Its very well written; I love what youve got to say. But maybe you could a little more in the way of content so people could connect with it better. Youve got an awful lot of text for only having 1 or 2 pictures. Maybe you could space it out better?
[url=http://www.hancockandwood.co.uk/images/config.php?Mens-Nike-Free-Runing-3.0-V5--Running-Black-t-1450_128.html]Enjoy Nike Free Runing 3.0 V5 Mens Is Free Shipping Now[/url]
05.03.2015, 21:22:26
Half The Price! Time Is Limited ha dit...
Today, I went to the beach front with my kids. I found a sea shell and gave it to my 4 year old daughter and said "You can hear the ocean if you put this to your ear." She put the shell to her ear and screamed. There was a hermit crab inside and it pinched her ear. She never wants to go back! LoL I know this is totally off topic but I had to tell someone!
[url=http://www.watersidebedandbreakfast.co.uk/images/config.php?Nike-Air-Max-2012--Running-Womens-Black-t-1524_963.html]Half The Price! Time Is Limited[/url]
05.03.2015, 22:32:47
Authentic Mens Nike Free Run +2 Black White Running For Sale Accessible For You ha dit...
Hey there! I've been reading your website for a long time now and finally got the bravery to go ahead and give you a shout out from Dallas Texas! Just wanted to say keep up the great job!
[url=http://www.ozlight.com/images/config.php?Mens-Nike-Free-Run-2-Running--Black-White-t-1410_10.html]Authentic Mens Nike Free Run +2 Black White Running For Sale Accessible For You[/url]
05.03.2015, 22:35:53
Discount Nike Free OG 14 BR Has It's Own Features. ha dit...
I'm not sure why but this web site is loading incredibly slow for me. Is anyone else having this issue or is it a issue on my end? I'll check back later and see if the problem still exists.
[url=http://www.therapyathand.co.uk/images/config.php?Mens-Nike-Free-OG-14-BR-Running--Green-t-1415_76.html]Discount Nike Free OG 14 BR Has It's Own Features.[/url]
06.03.2015, 00:31:14
No Tax Of Womens Nike Free Running 3.0 White Gray Running Online Sale. ha dit...
I am curious to find out what blog system you're working with? I'm experiencing some small security issues with my latest blog and I would like to find something more safe. Do you have any suggestions?
[url=http://www.institutophysis.com/images/config.php?Nike-Free-Running-3.0--Running-Womens-White-Gray-t-1505_326.html]No Tax Of Womens Nike Free Running 3.0 White Gray Running Online Sale.[/url]
07.03.2015, 04:15:20
Our New Nike Air Max 2013 Red Black Mens ha dit...
I think one of your adverts caused my internet browser to resize, you may well want to put that on your blacklist.
[url=http://www.warwickbrass.com/images/config.php?Nike-Air-Max-2013-Leather-Running-Mens-Red-Black-t-1519_712.html]Our New Nike Air Max 2013 Red Black Mens[/url]
08.03.2015, 15:09:53
Shop For Nike Air Max 2012 Running ha dit...
Amazing! This blog looks exactly like my old one! It's on a totally different topic but it has pretty much the same page layout and design. Wonderful choice of colors!
[url=http://www.tmlrecords.co.uk/images/config.php?Nike-Air-Max-2012-Running--Womens-Blue-t-1471_961.html]Shop For Nike Air Max 2012 Running[/url]
09.03.2015, 00:43:19
Good Mens Nike Free 3.0 V5 Orange Running ha dit...
I do love the way you have framed this specific problem and it does present me some fodder for consideration. Nevertheless, coming from what precisely I have experienced, I basically hope as the actual responses pile on that individuals keep on issue and don't embark upon a soap box involving some other news du jour. All the same, thank you for this excellent piece and whilst I can not necessarily agree with this in totality, I value the viewpoint.
[url=http://www.headtex.co.uk/images/config.php?Mens-Nike-Free-3.0-V5--Running-Orange-t-1456_124.html]Good Mens Nike Free 3.0 V5 Orange Running[/url]
09.03.2015, 02:15:04

Publica un comentari








If you have trouble reading the code, click on the code itself to generate a new random code.
 
ALTRES ENTRADES

Amen Dunes, més cap no és menys lisèrgia

Per què serveix la cultura?

Faust, quatre dècades de krautrock a Barcelona

Cohete i Gabriel y Vencerás s'instal·len a l'Heliogàbal

BirraSo: cervesa, molta cervesa bona

Deu raons per no perdre's el concert de Built to Spill

Tot l'arxiu

Wind Atlas

#1 Benvinguts a A Viva Veu

Ho cridem a viva veu. Ens obsessionen la m&

#2 Inspira

Encara recordem el concert d'Inspira com un

#3 Me and the Bees

Me & The Bees és un grup de noie

#4 Nova temporada Cicle A Viva Veu

Ben a prop de complir tres anys, avui prese

#1 2011. Els millors discos d'electrònica

Enguany hem tinguts alguns debats interns e

#2 2010. Els millors concerts

Encara que no ho sembli, la música n

#3 Martí de Riquer in memoriam

"La primera impressió que fa é

#4 #Sónar2013: La selecció artística

Amb el mateix criteri utilitzat en cadascun